Enviat per: nizzamudin | 24/03/2011

El traductor / The translator

23 març

Al matí tenia previst anar a les “cascadas del río Colorado” amb un suís i dues franceses. Havíem quedat per sortir a les 11.00. A tres quarts, quan estava parlant amb la Claire (from London) a recepció, hi ha una causa de força major (per dir-ho així) que em fa canviar de plans. Un nen d’uns 6 anys s’ha enganxat la punta d’un dit amb una cadira plegable a la terrassa i se li ha mig arrencat un tros. El Jeremy m’explica el que ha passat. El nen està amb els seus pares i la seva germana (més petita que ell). Són del Québec i el seu castellà és limitat, i més en una situació d’estrés com la que s’acaba de produir. Els meus serveis com a traductor castellà/francès són requerits i instantàniament m’oblido de les cascades. La noia de recepció ha avisat un taxi i acompanyo a la familia a l’hospital, mentre li dic al Jeremy que els digui als meus companys d’excursió el que ha passat i que no m’esperin.

Anem a urgències i ens fan passar de seguida. Mentre l’atén un primer infermer, començo a notar un malestar a la panxa provocat per l’olor dels medicaments i pel fet que odio els hospitals. Però ara no puc defallir. Com deia el Valentín Requena a les retransmissions de les carreres de motos per Tve amb el 12+1 Ángel Nieto, “hice de tripas corazón” i vaig aguantar el tipus. Ens diuen que ara els cirurgians estan enfeinats al quiròfan, però que en mitja hora l’atendran per cosir-li la punta del dit. De moment li fan una primera cura. Surto per explicar-li a la Chantal, la mare del nen, que està al passadís amb l’Adeline, la nena. Em quedo allà xerrant amb ella, per distreure-la de l’angoixa que deu estar passant. Parlem de mil i un coses; els viatges, què fem, del Québec, de Catalunya,… poc a poc sembla que va relaxant. Al cap d’una estona (més de mitja hora) surt el pare, el Nicolas, per dir-nos que encara s’estan esperant. Ell és més tranquil. Més endavant torna a sortir el Nicolas per avisar-me que entri. El doctor diu que la pell de la punta dels dits és una zona molt sensible, i més en un nen, i no es pot cosir. Li faran un embenat compressiu i en un parell o tres de dies han de tornar per fer un control. El Clovis està content de que no l’hagin cosit. Tornem caminant a l’alberg. La recepcionista em passa una nota de la Marlène, m’han esperat fins les 12.00. Ara són les 13.20. La familia del Québec em convida a dinar. El nen ha recuperat el somriure.

———————————————————————————————-

23rd March

In the morning I planned to go to “cascadas del río Colorado” with a Swiss guy and two French girls. The meeting time was at 11.00. At 10.45, when I was talking with Claire (from London) in the reception, something unexpected happened and I have to change my plans. A six years old boy has caught the tip of a finger with a folding chair in the terrasse, and a piece is half ripped. Jeremy (a French guy) explained to me what happened. The boy is with his parents and his little sister. They come from Quebec and their Spanish is basic, even more in a stressful situation like that. My services as a translator Spanish/French are required and instantly I forget about the waterfalls. The girl from the reception has phoned a taxi and I go with the family to the hospital, but before I ask Jeremy if he can explain what happened to my excursion mates and to tell them that they don’t wait for me.

We go to the urgency and we pass immediately to the consultation. Meanwhile a nurse is checking the finger of Clovis, I start to feel upset with my belly, due to the smell of medicaments and also because I hate the hospitals. But now I can’t fail. The nurse tell us that now the surgeons are busy in the operating room, but in half an hour they will come, to sew the fingertip. At the moment another nurse makes a first treatment. I go out to explain this to Chantal, the mother of the boy, that is in the aisle with Adeline, her daughter. I stay there talking with her, trying to distract her from the anxiety she must have. We talk about many different things; the trips, what we do, about Quebec, about Catalunya,… slowly it seems that she is getting a bit relaxed.  Later on (more than 30′) Nicolas (the father) comes, to tell us that they are still waiting. He is more quiet. After a while Nicolas comes again to call me. The doctor says that the skin in the fingertip is a very sensitive area, even more for a kid, and it is not possible to sew. They will make a compressed bandage and in 2 or 3 days they have to come back to control it. Clovis is happy because he avoid the sewing. We walk back to the hostel. The receptionist gives to me a note from Marlène, they waited for me until 12.00. Now it is 13:20. The family from Quebec invite me for lunch. The boy has recovered his smile.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: