Enviat per: nizzamudin | 18/03/2011

San Pedro de Atacama

13 de març

De camí cap a un dels hostels que hem triat coneixem el Miguel. Ens indica l’adreça que busquem, i ens diu que a casa seva té dormitoris per 5.000 pesos, una ganga per ser San Pedro. Mi hogar se llama la Casa de los Músicos, el más barato de San Pedro -ens diu. Hi anem. El timbre és una guitarra que té penjada al sostre i quan obres la porta fa una passada per les sis cordes: riiinng. “Es que la madera de esta guitarra es malísima, era como la de las cajas de tomate, y tenía que darle una utilidad”. A la casa coneixem la seva dona, la Brigitte, de França. Ens conviden a te i cafè. El Miguel surt amb un pot de vidre ple d’herbes de l’hort. “Queréis fumar?”. És marihuana de Bolívia. Amablement refusem la invitació (de moment), són només les deu del matí, massa d’hora per agafar un “globu”.

El Miguel és de Santiago i és músic. Ja fa uns quants anys que va venir a viure a San Pedro. Un contrast enorme. La seva mare, “la abuelita”, també viu a la casa.

El Miguel, tot un personatge

San Pedro de Atacama és un poble de gairebé 5.000 habitants, situat en una de les regions més àrides del planeta. Hi ha només un parell de carrers asfaltats, i em recorda lleugerament els p0bles que surten a les pel·lícules del gènere spaghetti western.

Per la tarda lloguem unes bicis i anem a un riu a sis quilòmetres del poble, que el Miguel ens ha recomanat. El camí és molt planer, però el riu resulta ser un riuet i l’aigua baixa de color marró. Optem per no banyar-nos.

A l’I-phone de la Dani i al meu mòbil l’hora s’ha canviat automàticament, però desconeixem si realment ha canviat o no. Posem els despertadors a les 6 del matí per anar demà, també amb bicicleta, al Valle de la Luna.

14 de març

En realitat l’hora no ha canviat i els despertadors han sonat a les set. Esmorzem i sortim a les 8.30. Crec que és massa tard i quan el sol comenci a apretar es farà molt dur. Portem molta aigua, i també crema pel sol, gorra, ulleres de sol, etc…

A l’entrada al valle (el preu són 2.000 pesos) la caseta està tancada. Evitem pagar l’entrada però al mateix temps no tenim cap mapa ni informació del que trobarem.

No trobem ningú, només dos cotxes i dues bicicletes més. Els tours programats són de 16 a 20 hores, per veure la posta de sol. A uns 13 quilòmetres hi ha una caseta amb la sortida, al final d’una forta baixada. Des d’aquí es pot tornar a San Pedro, 25 quilòmetres més. Tornem pel mateix camí per aturar-nos en alguns llocs on hi ha punts singulars. A dalt de la gran duna fem un mos. A l’estar aturats ara sí que notem que el sol pica de valent.

Dalt de la gran duna

Al fons el volcán Licancabur (5.920 m)

La tornada es fa més fàcil del que pensàvem. En total hem estat quatre hores i mitja. El valle de la Luna és un indret molt inhòspit, aquí no hi ha ni flora ni fauna; no és possible. El nom ve de la semblança que té amb els paisatges del satèl·lit.

15 de marc

Ens llevem a les 03.30 a.m. Ens passa a buscar una furgoneta per davant del hostel, per anar als guèisers del Tatio. Recollim porta per porta als altres passatgers i el guia ens recomana que dormim durant el trajecte, són gairebé dues hores de camí. Arribem a les sis del matí, encara és bastant fosc però ja es veuen les fumeres. La raó per arribar tant d’hora és que els guèisers només estan actius al matí. Fa fred, estem a-6ºC. L’única persona que semblava estar còmode amb la temperatura era la Dani; amb cinc anys vivint a Alaska o et fas amic del fred o te’n vas a l’altre barri.

El guia ens dóna unes normes de seguretat, no apropar-se a menys d’1 metre del con de sortida de l’aigua. “Ya ha habido 4 muertos y no queremos que haya un quinto”.

El camp geotèrmic del Tatio, situat a 4.320 metres d’alçada, és el tercer més gran del món; el primer es troba a Yellowstone (EUA) i el segon a Islàndia. En total hi ha uns 80 guèisers, les columnes d’aigua no prenen gaire alçada, el més espectacular és el soroll del xup-xup. Aquí la temperatura d’ebullició de l’aigua és de 85 graus.

Caminant entre les fumaroles (*)

Al costat dels guèisers hi ha una piscina amb aigües termals. Afortunadament el sol ja ha sortit i posar-se el banyador (no hi ha vestidors) no suposa cap problema.

Un banyet a 4.320 m abans d’esmorzar (*)

Esmorzem al costat de la furgo i anem al poble de Machuca. Pel camí ens trobem un petit ramat de vicunyes.

Volcán Putana (5.890 m)

Aquest petitíssim assentament està a 4.015 metres d’alçada, aquí només hi viuen de forma permanent 7 persones. Els nens estan internats en una escola en una altra població. Pujo caminant fins a l’església, a poc a poc i a consciència per no notar els efectes de l’alçada.

Al costat d’una caseta, a l’exterior hi ha una parrilla on un autòcton està coent “brochetas de llama”, l’animal que corre per aquí. La carn està molt bona.

Mmmmmmmmmmm! (*)

Quan tornem a San Pedro fem una migdiada llarga. A les quatre de la tarda tenim un altre tour. El Jesús, l’home de l’agència, ens ha dit que aquest és més tranquil i relaxat. Amb la furgoneta plena arranquem a les 16.15 cap a la laguna Céjar. Són tres llacunes d’aigua salada, molt salada. La concentració de sal és tant elevada que flotes i es fa difícil nedar amb normalitat.

No hi ha manera d’enforsar-se! (*)

Laguna Céjar

Per treure’ns la quantitat de sal que ens ha quedat enganxada a la pell anem (15′ més de furgo, botant contínuament) a Ojos del Salar, que són dues llacunes d’aigua dolça. Aquí l’aigua està una mica més freda.

Un dels Ojos del Salar (*)

Acabem la sortida a la laguna Tebinquinche, per veure la posta de sol. A l’estiu l’aigua s’evapora i queda tot blanc, com si fos neu. Al fons es veu la imponent silueta del volcán Licancabur. Està ple de gent, tothom fent fotos a la japonesa. Aquí fem un petit piscolabis mentre el sol es va amagant i el color blanc del salar va canviant de tonalitat.

Laguna Tebinquinche

Sal, sal, sal,…

What’s going on? (*)

Everything is alright (*)

Avui és l’aniversari del Miguel. Al tornar passem pel supermercat a comprar-li una ampolla de pisco “Alto del Carmen”. A la casa de los Músicos ha vingut un amic de la parella, el Jorge, que també és músic. Després de sopar els dos artistes s’arrenquen amb unes cançons en un ambient molt casolà i acollidor, un amb la guitarra i l’altre amb una zampoña.

16 de març

Day of rest.

This is the last day for both in San Pedro. After more than one month travelling together, our paths separate here. Dani is going to Arica this evening, and later on to La Paz (Bolivia). I’m going back to Argentina, to the city of Salta (tomorrow morning). It was an interesting experience to travel with another person. It is not better or worse than travelling solo. It’s just different. We had a great time together, and also some (a very few) difficult moments. I guess that was because we are used to go on our own. Two free spirits joined for a couple of weeks, for hiking and travelling in SouthAmerica. And I’m glad this happened; I have learned a lot from my hiking partner.

Iglesia de San Pedro

In the evening we go back to “La casa de los Músicos”, to collect the luggage of Dani; her bus leaves at 20:00. Waiting for the bus we have our last talk, mixing words and laughs, although it is a sad moment. I hate the goodbyes.

I’m gonna miss you, miss Evenson!!!!!

.

(*) Photos courtesy of Danielle Evenson


Responses

  1. […] vistes d’aquest mateix volcà des de l’àrea al voltant de San Pedro de Atacama (vegeu link). Tornem enrera, passem altre cop pel desierto Dalí i ens aturem a Polques, on hi ha una piscina […]


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: