Enviat per: nizzamudin | 21/12/2010

Que difícil és arribar a Tierra del Fuego!

El viatge des de Río Gallegos a Tolhuin (ja a l’illa de Tierra del Fuego) va ser una autèntica epopeia. Fins ara no hi havia gairebé anècdotes dignes de menció, i és que aquest viatge no té res a veure amb el que vaig fer a l’Índia (fa exactament 5 anys que vaig tornar d’allà), on el primer mes vaig viure anècdotes quasi a diari. Us ho explico:

L’hora programada de sortida eren les 09.00 del matí. L’autobús ple de motxillerus, amb majoria dels que jo anomeno “los de la kipá” (d’aquests en parlaré un altre dia). Vam arrencar a les 09.30 (fins aquí res d’anormal). Només pujar ens van repartir uns papers que havíem d’omplir per creuar la frontera. S’ha de sortir d’Argentina, entrar a Xile, creuar l’estret de Magallanes, sortir de Xile i tornar a entrar a l’Argentina. A les 10.15 ja erem al primer punt fronterer (sortir d’Argentina). L’autobuseru ens recull els passaports. Dues hores aturats. Quan ens torna els passaports i un dels papers, arrenca el bus. Miro el passaport i veig que no hi ha el segell de sortida i, a més, al paperet el segell diu 20 d’octubre en lloc de 20 de desembre. Crido a un dels conductors (eren 2 que s’anaven rellevant) i li dic el que passa. Ja érem al punt d’entrada a Xile (havíem recorregut un km), mitja volta, ar! Tornen a recollir els passaports i el paperet. 30′ més. El funcionari o funcionària de torn no havia mirat el segell i hi havia algun altre passaport (a part del meu) sense segellar. Hay que ser cenutrio! Entrem a Xile, una estona més de bus fins arribar al punt d’embarcament per creuar l’estret de Magallanes. Pugem amb el bus dalt del transbordador. Durant tot el viatge ens van posar unes quantes pel·lícules, i en aquest punt n’hi havia una que s’estava acabant i no vaig baixar del bus. Hi va haver gent que va baixar, i quan van tornar a pujar alguns anaven xops pels efectes d’una onada. Al baixar de la barcassa, el bus s’acosta a la plataforma de sortida i havia de maniobrar, però els vehicles que anàven al darrera es van amorrar al cul del bus, aquest va haver de fer marxa enrera per sortir sense tocar amb els baixos del vehicle a la plataforma, se senten clàxons dels vehicles posteriors i…. PATAM! Es va montar el que aquí diuen un “kilombo”. Sortim del barco i uns 45′ més aturats per arreglar els papers de l’assegurança. Ja som a l’illa de Tierra del Fuego!!

Més bus. Fins aquí el paisatge no ha variat gens. Ens queden 2 passos fronterers. Sortir de Xile uns 45′ de tràmits) i entrar a  Argentina (ben bé 30′ més aturats). Quan arranquem són les 19.45. Des d’aquí queden 303 km fins a Ushuaia i 200 fins a Tolhuin (la meva destinació). Arribo a Tolhuin amb les darreres llums del dia, falten 10 minuts per les onze de la nit. Aquí només he baixat jo. Els que van a Ushuaia no arribaran abans de les 0.00h. Hem estat més de 13 hores per cobrir 430 quilòmetres! Això no ho supera ni un autobús indi!

Ara ve la segona part. Trobar allojament. Tinc un parell d’adreces. Pregunto a una benzinera i a una botiga. M’indiquen on està un dels llocs. Vaig caminant fina allà. El negoci és del policia del poble. M’ensenya una habitació en una caseta (tipus bungalou). El cabró del poli em vol astillar. Li pregunto a quina distància està el llac (allà hi ha un altre hospedaje). Em diu que a 7 km. Però si m’han dit que està a 2! -li dic jo. No, perdón, a 3, a 3 km. Me equivoqué! -s’excusa. La mare que el va parir! Imagineu-vos, era el típic sheriff gordo que surt a les pelis americanes. A mi em va recordar el que surt a “Acorralat” i no para de provocar al nostre amic Johnny, fins que a aquest se li creuen els cables i fot el poble potes enlaire. No és una pel·lícula de riure, però hi ha diàlegs entre el sheriff, el Rambo i el mític coronel Trautmann, que són per partir-se les pilotes.

Total, que entro a preguntar en un forn i….. aquí canvia la meva sort. Després d’una trucada m’ofereixen una habitació amb lliteres (a les dependències del forn) i gratis! I em conviden a sopar! I el barrilete del poli passejant pel poble amb la seva pickup. Jua, jua, jua,….

I aquest matí m’han convidat a l’esmorzar. Pastes amb xocolata, crema, etc… L’amo és malagueny. Aupa Màlaga!

Advertisements

Responses

  1. AHHH! estimat alexis, això sí que és entrar amb bon peu…, trobar-te el malagueny és clar!, ja se sap les sopreses més guais vénen quan ja no te les esperes!!!, i de fet em començava a sorprendre el país: un mes, zero anècdotes?, doncs mira en unes hores unes quantes, ha-ha-ha!, la cosa promet, ara ja ets a tierra del “fuego”, oju amb “l’aigua”… Una abraçada de part de tots!, i ànims!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: