14 quilometres a l’est del poble de Huara (situat a 75 km d’Iquique), a les faldes del cerro Unita, es troba el Gigante de Atacama, un geoglif precolombi de 86 metres d’alçada. Es la representacio arqueologica més gran que existeix al mon d’una figura humana. Es tracta de la silueta d’un xaman que data de l’any 900.
A part de la figura antropomorfica del gegant d’Atacama hi ha altres motius geomètrics. Les figures estan realitzades amb la tècnica extractiva, que consisteix en la remocio de material mitjançant el raspat superficial del sol, creant figures en patrons definits que donen una tonalitat diferent al terreny natural, i també amb l’addicio de pedres.
L’origen del Gegant d’Atacama és desconegut, algunes llegendes diuen que representa a un déu creador.
Duna cami de Huara. Al baix, la ciutat d’Iquique.
Quan arribem amb bus a Huara comencem a caminar. El terreny és pla. Confiem que algun vehicle s’aturi i ens porti fins a l’encreuament. Hi ha 14 km. Van passant alguns cotxes i camions pero cap s’atura. La calor apreta una mica. No descartem l’opcio de donar mija volta si no ens porta ningu i van passant les hores. Transitem per una carretera asfaltada, en una recta llarguissima al mig del desert. Quan hem fet 8 quilometres es para una camioneta, un xaval que va al poble de Tarapaca. Ens porta sis quilometres. Des d’allà surt una pista fins a la base del cerro, on hi ha el geoglif.
La seguim i voregem la base fins que trobem la figura.
Gegant d’Atacama
Ens acostem i pugem una mica.
Gegant d’Atacama, vista frontal
A la dreta de la figura n’hi ha d’altres més petites.
Cercles
I al final acabem pujant fins a dalt del turo. Les vistes son infinites, i l’amplitud i aridesa del desert, extremes.
La immensitat del desert d’Atacama
Ens ha quedat la sensacio de que aixo, la figura del gegant, la poden haver fet un grup d’amics en un cap de setmana.
Al baixar dinem a l’ombra (l’unica que hi ha) d’uns coberts on hi ha dos plafons amb explicacions i gràfics del geoglif, abans d’arribar a la carretera. Calculem que, en el cas que ara no ens porti ningu, podriem arribar a Huara amb llum de dia.
Recta llarguíssima, camí de Huara
Aridesa extrema
I passa el mateix que a l’anada, quan portàvem recorreguts vuit quilometres, una combi s’ha aturat i ens ha portat. Eren bolivians. A Huara ja hi ha gent que espera el bus per anar a Iquique. Son els busos que vénen d’Arica. 15 minutets i ja en passa un.
En total, entre el tros per carretera, el de pista i pujar al turo, haurem caminat uns 20 km. Aquesta andanada, a l’estiu és totalment desaconsellable, a no ser que vulguis experimentar una insolacio o un cop de calor. Malgrat tot, i sense ser una cosa excepcional ni molt menys, crec que ha estat bé venir fins aqui, no només per veure el gegant, sino també per l’aclaparador paisatge que l’envolta.
El Rodrigo i la Betty estan visquent de manera provisional a casa del pare de la Betty, don Jorge. Es un edifici convertit en residencial, amb habitacions llogades a persones que passen llargues temporades a la ciutat, per feina. Està a només 10′ caminant des del hostel.
Abans d’anar-hi faig una paseejada pel centre. A gairebé cada cantonada hi ha algun rètol d’alerta de tsunami.
Al carrer O’Higgins, cantonada amb la peatonal Baquedano, hi ha el Palacio Astoreca, mig reconvertit en centre de cultura. Es mantenen algunes habitacions amb el mobiliari i la decoracio original, i a d’altres s’exhibeixen quadres d’artistes locals. Juan Higinio Astoreca va ser un acabalat comerciant espanyol vei a Xile l’ultim terç del s. XIX. La seva dona pertanyia a una rica familia salnitrera amb la qual va entrar en societat. Va fer construir la casa el 1903. La propietat té una superficie de 1.100 metres quadrats. Està construïda amb entramat de fusta de pi, els tabics son de morter o barreja de ciment, calç i sorra. Els fonaments son de pedra. La planta baixa consta de 15 peces, i la planta primera de 22.
Palacio Astoreca
La plaza Prat acotuma a estar animada al migdia. Allà hi ha alguns edificis singulars, com la torre del rellotge, situada al centre, i el teatre municipal.
Torre del Rellotge
Teatre municipal
En un costat hi ha el Casino Espanyol, d’estil morisc, que data de l’any 1904.
Casino espanyol
Quan arribo a la casa m’obre la porta el Rodrigo. La Betty ha sortit a comprar. Durant el dinar ens acompanyen un noi xilè que viu allà, el Carlos, un portuguès que treballa de pescador en vaixells pesquers i fa 25 anys que viu a Xile, i don Jorge. El Carlos és molt xerraire i parla molt ràpid. Em diu que demà portarà peix i que vingui a dinar un altre cop.
Per la tarda sortim amb el Rodrigo i la Betty a fer un tomb i anem fins a la platja Cavancha.
El Rodrigo i la Betty
La Betty m’ha dit que si tinc roba per rentar la porti, que puc fer servir la rentadora. De tornada passo per l’alberg a recollir-la i torno a la casa. Mentre la màquina està en marxa, ens quedem xerrant una estona més, tot prenent un “tecito”. Estenc la roba i la recolliré demà.
7 de maig
Si ahir vaig portar una ampolla de vi negre per dinar, avui, com que hi ha peix, en porto una de vi blanc. Com a aperitiu tenim una carxofa bullida per cap, i tres gambes a la planxa. El plat principal és tilapia al forn, acompanyat d’amanida i “ensaladilla”. El peix es desfà a la boca, està bonissim. I el vinet entra sol.
Després de la sobretaula anem a casa del Rodrigo i la Betty, amb el cotxe. On hi havia el pati, el Rodrigo va construir una casa (al costat de la que hi havia) i va fer-hi habitacions individuals, que també tenen llogades. A la primera planta de la que era la casa original és on viuen ells. Hi ha una habitacio-sala d’estar-cuina, tot en un, i un lavabo. He ajudat el Rodrigo a carregar material de construccio a l’auto, i després l’hem anat a portar a casa de la seva cunyada. Quedem que abans de marxar d’Iquique passaré un altre cop per acomiadar-me.
Les oficines salnitreres Humberstone i Santa Laura constitueixen el testimoni material més representatiu de l’auge de la industria del salnitre, corresponent al periode del sistema Shanks. Avui és un conjunt integral distintiu del que va ser l’assentament humà de la industria salnitrera al desert d’Atacama, territori que va comptar amb 270 oficines entre Pisagua i Taltal, des de finals del s. XIX fins a mitjans del s XX.
El salnitre és una barreja de nitrat de sodi i nitrat de potassi. Apareix associat a diposits de guix, clorur sodic, altres sals i sorra, i forma un conjunt anomenat caliche. Aixi doncs, el caliche és la matèria primera que es processa per obtenir el nitrat. Les propietats fertilitzadores del nitrat el converteixen en un “abono” agricola excel.lent. Recordeu aquest rètol?:
Des del 1880 fins al 1930, el salnitre va ser el pilar de l’economia xilena. El motor va ser l’exportacio i el salnitre es va convertir en el puntal d’aquest dinamisme que va repercutir en tots els sectors de l’economia i de la societat.
Un avenç tecnologic va encetar l’auge de la industria salnitrera el 1875. Amb el sistema creat per James Shanks, es feia passar vaor d’aigua per dins dels cartutxs, a través de serpentins adherits a les seves parets, aconseguint aixi una lixiviacio molt més eficient. Va ser l’enginyer Santiago Humberstone qui va adaptar el sistema anglès a la realitat xilena, i gràcies a aixo augmentà fortament la productivitat de la industria. Amb el sistema Shanks va proliferar la construccio d’oficines salnitreres, la qual cosa va consolidar la industria, especialment a les regions de Tarapaca i Antofagasta.
Les condicions laborals amb el sistema Shanks eren extremadament dures per als obrers. Jornades de treball llargues, manca de seguretat, inexistència de garanties contractuals, vivendes precàries i pagaments amb fitxes bescanviades només a les botigues, van caracteritzar la forma de treball a les oficines salnitreres. Les fitxes eren una mena de monedes fetes de metall o altres materials, que tenien grabat un numero que corresponia a l’equivalència entre el temps treballat i el penic; fraccio d’una lliura esterlina. Cada cop que baixava el valor de la lliura, disminuïa la quantitat de béns que era possible adquirir amb cada fitxa, perque implicava treballar més hores per aconseguir la mateixa quantitat de béns. Cada oficina emetia les seves propies fitxes, que només podien canviar-se per aliments; begudes, vestuari o d’altres béns a la botiga de la mateixa oficina, ja que si es canviava a la botiga d’una altra oficina la quantitat de béns que es podia adquirir era menor.
Humberstone conserva la seva àrea residencial i de serveis, amb una varietat de tipologies arquitectoniques, a més d’instal.lacions industrials, mentre que Santa Laura destaca per la seva àrea industrial, que té una planta de lixiviacio i estructures associades, vestigis industrials unics d’aquest tipus.
L’any 2005 la Unesco les va declarar Patrimoni de la Humanitat.
Humberstone
Va ser construïda l’any 1872 per la The Peruvian Nitrate Company. El 1877 produïa salnitre amb el sistema “de màquina”. Entre 1878 i 1884 va passar per diferents propietaris, i el 1890 es va habilitar el sistema Shanks. Entre els anys 1933 i 1940, Humberstone va assolir el seu màxim apogeu, arribant a tenir una poblacio de 3.700 habitants. Es va tancar definitivament l’anny 1961, degut al desenvolupament dels nitrats sintètics.
He vingut a fer la visita amb el Carlos. A les deu del mati ja hi erem, el bus (que anava a Arica) ens ha deixat davant de la porta. Al voltant és pur desert.
Rètol a l’entrada de Humberstone
Primer ens dirigim a la zona industrial.
Calders
Abans d’anar a l’àrea de les vivendes pujo a un mirador.
La zona de les vivendes des del mirador
Al baixar em trobo amb el Carlos, que no s’ha animat a pujar al mirador, al costat de la pista de tennis. Els treballadors no tenien dret a utilitzar algunes de les instal.lacions, com la pista mateix o una piscina que hi ha amb graderies i tot.
Passegem per la zona urbana.
De vivendes n’hi ha de diverses tipologies; de caps de coordinacio, d’empleats, de professionals, d’obrers solters, d’obrers casats, etc.
En un dels costats de la plaça hi ha el teatre.
Teatre
Al voltant de la plaça hi ha la botiga, l’església i el mercat.
Plaça
Carrer principal de Humberstone
A continuacio anem a l’oficina salnitrera de Santa Laura, que està a uns 25-30 minuts caminant.
Santa Laura
Va ser constituïda propietat salnitrera el 1858. A l’acabar la guerra del Pacific, va ser adquirida pel govern de Xile. Més petita que Humberstone, cap a l’any 1920 comptava amb 495 habitants.
Planta de lixiviacio
Molins secundaris i corretja transportadora
De les vivendes no en queda res.
Hi ha un vigilant, que està aqui dia i nit. A la nit diu que es senten veus i de vegades s’observen figures humanes. Santa Laura es pot visitar també de nit.
Aqui la calor apreta, a l’estiu ha de ser insuportable. Havia de ser molt dur per als obrers treballar hores i hores en aquestes condicions.
Tornem a Humberstone, i anem a la garita a esperar el bus. Al cap d’una estona arriba una noia amb una nena, i poc després s’atura una furgoneta amb seients, que ens porta a Iquique. El viatge de tornada ens ha sortit de franc. I sense fer dit.
Les 04.30h. del matí no és la millor hora per arribar a una ciutat gran, i menys si no la coneixes. Esperava trobar una terminal gran, i la d’Iquique (aqui l’anomenen Rodoviario) és petita. Només baixar del bus m’ha vingut una intensa olor d’aigua de mar, de sal, de port.
El Carlos, el bilbai que vaig conèixer a La Serena, arribarà a les vuit del mati, i vam quedar de trobar-nos aqui a la terminal. De moment hi ha molt poc moviment. Mitja hora després arriben uns bolivians. Per fer temps em poso a escriure les properes entrades del bloc. L’estona m’ha passat volant fins que se m’ha acabat el paper. Si no esperés a algu, és probable que també m’hagués esperat a que es fés de dia per anar a buscar allotjament. A les 08.15h. envio un sms al col.lega, per saber on és. Em respon dient que acaba d’arribar, pero està en una altra terminal. Fins allà no hi ha ni deu minuts caminant. Li dic que no es mogui. El tio va molt carregat; la guitarra, l’amplificador, una maleta amb rodes, una motxilla mitjana, una motxilla petita i una bossa. Provarem d’anar caminant fins a un alberg que està en un carrer peatonal. El millor és la ubicacio, pero a mi no em convenç ni el preu ni el propi alberg. Provem en una pensio que hi ha a mig carrer; allà claven. Provarem en un tercer, que surt a la guia. El Carlos truca i hi ha lloc. Cap allà que anem.
Rètol en un carrer d’Iquique
Ens costa arribar perque una de les rodes de la maleta està mig trencada i l’ha d’anar arrossegant. El hostel té bona pinta, estem en un dormitori amb tres lliteres on només hi ha una persona. L’habitacio dona a un balco, i esta lluny del pati interior on a les nits hi deu haver soroll dels que es queden mamant.
Façana de l’alberg La Casona 1920
Iquique és coneguda, entre altres coses, perque té una zona franca, coneguda com ZOFRI, que comprèn 240 hectàrees de comerços lliures d’impostos. El Carlos té interès per anar-hi, a preguntar si pot tocar. A la zona franca de Punta Arenas li va anar molt bé ara fa uns mesos, i vol provar sort aqui. Jo també hi vull anar, no per comprar res sino a treure el cap, a veure si hi ha realment alguna cosa (en botiga d’esports de muntanya bàsicament) que sigui més barata. Hi anem amb colectivo, que no és altra cosa que un taxi compartit. Hem arribat una mica tard (son les 18.15h.), i la persona d’oficines amb qui s’ha de parlar ja ha marxat (pleguen a les sis). Fem un tomb per les botigues. He entrat a un parell on venen motxilles, sacs de dormir, botes, etc. i de barat res de res. El mateix preu que a qualsevol altre lloc de Xile. Fem una ullada a les botigues de càmeres de fotos i video. El Carlos diu que aixo si que és una mica més barat. Potser si. Hi ha gent que ve aqui a comprar pantalles de plasma, tan de moda ultimament. De totes maneres aquesta zona franca és coneguda perque arriben cotxes de segona mà procedents de Japo, Korea, etc. i que estan quasi regalats de preu. La resta, tot màrketing, una presa de pèl.
4 de maig
El carrer Baquedano és un carrer peatonal que surt de la plaça principal de la ciutat, la plaza Prat. Té les voreres de fusta i uns rails per on, de vegades, hi circula un tramvia restaurat. En aquest carrer hi ha cases de fusta d’estil georgià que li donen molt encant.
Carrer Baquedano
Casa d’estil georgià
Tot passejant arribem fins a un moll. Hi ha llops marins que jeuen i prenen el sol estirats damunt una plataforma de fusta.
Llops marins
Alguns voceadores ofereixen passeigs amb barca pel port, al modic preu de 3000 pesos (uns 4,5 euros). Potser un altre dia.
Vaixells de pesca al port d’Iquique
Continuem vorejant la costa per anar a veure una rèplica de la corbeta Esmeralda, un dels vaixells protagonistes de la Guerra del Pacific.
Hi ha una noia que fa fotografies amb el vaixell al darrere, a mil pesos (1,5 euros) la foto, la tipica turistada. “Vamos a sacarnos una foto!” -diu el Carlos. Me’l quedo mirant amb cara de flipat i el tio diu: venga hombre, que la pago yo. La noia té un petit xiringuito muntat, amb una impressora, i la treu allà mateix. Aquesta és la foto en qüestio:
El Rodrigo i la Betty van ser els meus hostes en el voluntariat que vaig fer el mes de gener a l’estuari Piti Palena. La Betty és d’Iquique, i aqui passen una part de l’any. En un mail de fa uns dies el Rodrigo em deia que ja estaven a Iquique. El truco i quedem per diumenge, para el almuerzo.
Les platges d’Iquique son ideals per a practicar surf, l’onatge és fort i els surfistes troben bones ones per cavalcar.
A Calama he trobat allotjament en un hotel cutre. En aquesta ciutat hi ha molts hotels i residencials que estan ocupats per treballadors. L’habitació és gran, i només hi ha una cadira i un llit, que també és gran. Tinc la lleugera sospita que no han canviat els llençols. Estic al centre de la ciutat. Passaré només una nit aquí, demà al migdia visitaré la mina de Chuquicamata, i a la nit agafaré un bus cap a Iquique.
Em van dir que Calama és molt lleig, i el que he vist passejant per la ciutat m’ho ha confirmat. A més avui, 1 de maig, també és dia festiu a Xile. Hi ha poc moviment. La raó de ser de Calama és la proximitat de la mina de Chuquicamata. A part d’aquesta, hi ha altres mines a la regió, on es mouen molts diners. A la ciutat hi ha molts prostíbuls, bars amb senyoretes lleugeres de roba, i sales amb màquines escurabutxaques. Em sorprèn que no hagin invertit més pasta per fer una ciutat més acollidora.
Estàtua de coure al carrer peatonal Ramírez, Calama
2 de maig
A la una del migdia he de ser a l’oficina de Codelco, d’on surt el tour per a visitar la mina. Fins allà hi ha uns tres quilòmetres, però com que tinc temps, hi vaig caminant, i així tinc una impressió més completa de la ciutat, tot i que no crec que em sorprengui cap a positiu.
Sortirem a dos quarts de dues. El tour és gratuït, i pots fer una donació voluntària que va destinada a una institució de beneficiència anomenada “Chuqui Ayuda a la Infancia Desvalida”, dedicada a donar assistència mèdica a nens provinents de famílies d’escassos recursos, residents a Calama o a pobles de l’interior.
Al bus devem ser unes 25 persones. A cada seient hi ha un casc vermell i una armilla de color taronja.
Abans de sortir ja hi ha un “nota” que s’ha disfressat
La mina de Chuquicamata va ser descoberta per natius fa 12.000 anys. Però no va ser fins molts anys després, el 1915, que va començar a ser explotada, en aquest cas per inversions nord-americanes.
Està situada setze quilòmetres al nord de Calama, a 2.820 metres sobre el nivell del mar. Calama es troba a 2.260 metres.
La ciutat de Chuquicamata, també coneguda com a campament o poblat miner, estava destinada a albergar als treballadors i a les seves famílies. Està situada molt a prop de la mina i actualment està deshabitada, l’any 2007 es va evacuar les darreres famílies que hi vivien, complint les lleis mediambientals que prohibeixen a la població civil viure en una àrea industrial. Era una petita ciutat amb bancs, botigues, restaurants, cinemes, teatre, etc. S’ha preservat el casc històric del campament per a poder ser visitat.
Les muntanyes que es veuen al darrera són artificials, s’han originat al dipositar-se tot el material sobrant de l’extracció del coure.
Aquí fem la primera aturada, entrem en el que havia sigut una llibreria on tot el mobiliari és de fusta de pi d’Oregón. Hi ha una fotografia aèria de la zona i la guia ens explica breu i ràpidament el procés d’obtenció del coure.
En aquesta ciutat fantasma només hi tenen accés unes patrulles de seguretat que es desplacen amb pickups vermelles.
Chuquicamata és la mina a cel obert més gran del món. El mineral que s’extreu és el coure. L’any 2020 deixarà de funcionar com a mina a cel obert i es començarà a explotar subterràniament. A dia d’avui és administrada per una empresa estatal, Corporación del Cobre (Codelco). Hi treballen 6.000 persones contractades per Codelco i 12.000 persones subcontractades. D’aquest total de 18.000 persones, el 93% són homes i el 7% dones. Es treballa 365 dies/l’any i 24 hores/dia, en torns de 8 hores.
Després de travessar una àrea industrial enorme, i d’obtenir el permís per entrar, ens dirigim a un mirador, que té una passarel·la metàl·lica amb un sostre des d’on es veu la mina; un forat gegant i unes pistes per on circulen camions.
El “foradet” té 4,5 km de llarg, 3 km d’ample i 1 km de profunditat. Una aberració, algo absolutament desproporcionat.
Vista aèria de Chuquicamata
Els camions, a l’igual que Chuquicamata, tenen unes dimensions descomunals. Són de la marca japonesa Komatsu o de la suïssa Liebherr.
Filera de camions pujant carregats
Poden carregar 330 o 400 tones, consumeixen dos litres de combustible per minut, tenen un cost de 4 milions de dòlars, i una vida útil de 8 anys.
Les dimensions són: longitud –> 15 m, amplada –> 8 m, alçada –> 7 m. Les rodes tenen un diàmetre de 4 m. Cadascuna val 20.000 dòlars i duren 21 mesos.
Al mirador hi ha uns plafons que expliquen el procés d’extracció i obtenció del coure.
El xofer fa sonar el clàxon i això vol dir que hem de pujar al bus. Abans de sortir de la mina i travessar l’àrea industrial ens creuem amb un tràiler que transporta dos neumàtics d’aquests que fan 4 metres. Són més alts que el mateix tràiler:
Ese pedazo de rueda!
Hem passat pel costat de dos camions que estaven aparcats, i hagués estat bé poder baixar per fer-se la foto al costat d’aquests monstres. No per la foto en sí, sinó per tenir l’escala comparada amb una persona i veure la desproporció d’aquests vehicles. Però les restriccions són cada vegada més grans, i encara gràcies que ens han deixat entrar.
El 36% de la producció total del coure la compra Xina.
El coure no s’utilitza només per cables i tecnologia, també s’utilitza per fer roba o embenats; té propietats antibacterianes.
Al venir a “Chuqui” ja sabia què m’esperava, però fins que no ho veus amb els teus propis ulls no te n’adones de com n’és de gran. Ha valgut la pena “fer temps” a San Pedro i venir a Calama i passar-hi una nit, per poder visitar la mina de Chuquicamata.
—————————————————————–
La tarda a Calama se m’ha fet una mica llarga. El bus no surt fins a les 23.00h. A l’oficina de turisme he preguntat quins atractius hi ha per aquí. M’han parlat del poble de Chiu Chiu, a 35 km de Calama. Allà hi ha l’església més antiga de Xile. I a la ciutat mateix no hi ha res? -pregunto. Un parc, però quedava a l’altre costat de la ciutat i no hi he anat. Segur que no m’he perdut res.
A mig matí passem per la ciutat d’Antofagasta, una de les més grans de Xile. El que he vist des de la finestra del bus no m’ha agradat. Hem estat aturats una bona estona a la terminal. Camí de Calama el paisatge és monòton, i segueix sent molt sec, sense vegetació i amb algunes elevacions del terreny, estem creuant el desert més àrid del món, el desert d’Atacama.
Paisatge des de la finestra del bus, poc abans d’arribar a Calama
Arribem a Calama a les 13.40h. M’ha deixat a prop del centre. Surto a buscar una altra terminal d’on surten busos a San Pedro. A la primera on vaig estan dinant i no hi ha ningú. Camí de la segona veig un bus que baixa per un carrer i porta el rètol que va a San Pedro, el conductor m’ha vist i s’atura perque pugi. Pocs turistes/viatgers es queden en aquesta ciutat. No he passat ni deu minuts al carrer.
Un cop a San Pedro vaig al mateix allotjament on vaig estar l’altra vegada, la Casa de los Músicos. M’ha costat una mica de trobar perque he agafat un carrer equivocat. Truco a la porta i obre la Brigitte. Hola Brigitte! Te acuerdas de mi? -li dic. Es queda sorpresa perque sé el seu nom. Després apareix el Miguel. Per refrescar-los la memòria els explico que vaig estar aquí el mes de març de l’any passat. Al dormitori, de cinc llits, no hi ha ningú.
A part d’ells també hi ha la abuelita, la mare del Miguel, que té 86 anys, i una senyora mapuche, amiga de la seva mare, que l’han fet venir perque passi uns dies amb ella. A part d’això, res ha canviat aquí. Sembla que el temps s’hagi detingut. El Miguel i la Brigitte molt tranquils, fumant una miqueta d’herba i bevent pisco, i el Miguel tocant la guitarra en moments puntuals.
San Pedro de Atacama es troba a 2.430 metres d’alçada, i està considerada com la capital arqueològica de Xile. Va ser conquerida pels inques el 1450 i després pels espanyols el 1540. Els seus carrers de terra han estat tractats amb bischofita, un producte derivat del salar que permet conservar l’estètica original, ocasionant menys pol·lució. De totes maneres hi ha molta pols.
Als voltants de San Pedro hi ha diversos atractius. L’altra vegada vam anar al Valle de la Luna, als guèisers del Tatio, la laguna Céjar, Ojos del Salar i la laguna Tebinquinche. No volia fer cap més tour, però estar-me tres dies aquí sense fer res tampoc ho vull. He passat per unes quantes agències per informar-me de què més puc veure o fer.
28 d’abril
Caminant per un dels carrers del centre del poble, en una pissarra a l’entrada d’un hostal he vist que aquesta nit hi ha una xerrada d’un astrònom a les 20.30h. Torno a la Casa de los Músicos a sopar i vindré després.
Capvespre a San Pedro de Atacama. Una mica a la dreta del centre, els volcans Licancabur i Juriques.
He arribat a la xerrada quan el conferenciant ja estava parlant. Era un astrònom francès que acompanyava les explicacions amb una presentació de powerpoint en una pantalla-llençol. El tio parlava castellà de manera una mica atropellada, amb alguns entrebancs. Ha sigut una xerrada distreta i amena, i he pogut comprovar que la química no és el seu fort. Ha dit que l’element químic corresponent al símbol P era el potassi, quan és el fòsfor. El potassi té com a símbol la lletra K. A continuació hi havia una segona xerrada, en aquest cas d’un filòsof xilè. Volia lligar la filosofia amb l’astronomia, i he pensat que podia ser interessant, però només he aguantat deu minuts, el paio era un pallisses, no es cierto?
29 d’abril
La nit passada ha canviat l’hora oficial aquí a Xile, per adaptar-la a l’horari d’hivern. Normalment es fa a finals de març però com que aquest any hi ha hagut sequera, s’ha endarrerit un mes. I també s’ha endarrerit una hora, així doncs, ara mateix hi ha 6 hores de diferència amb Catalunya.
En aquest matí de diumenge aniré al Valle de la Muerte, a fer sandboard. Es tracta de baixar per una duna amb una taula com la que es va servir per fer snowboard. Som 5; tres noies d’Iquique, un noi de Temuco i jo. El Valle de la Muerte està només a quatre quilòmetres de San Pedro. El seu origen geològic és un llac emergit, on les antigues capes horitzontals de sediment i roca, que daten d’uns 23 milions d’anys, van ser empeses i plegades pels moviments de l’escorça terrestre que van aixecar la Serralada dels Andes, quedant algunes capes en posició vertical.
Un sacerdot belga, Gustavo Le Paige, va ser destinat a Xile, i al cap d’uns anys es va instal·lar a San Pedro, quan el valle de la Muerte s’anomenava valle de Marte. Ell, amb el seu accent francès l’anomenava “valle de la Maggte”, i així es va produïr el canvi de nom.
Valle de la Muerte
L’instructor és un xaval que es diu Sebastián. És de Viña del Mar però fa anys que viu a San Pedro. Va venir per tres dies i es va quedar. Pugem una duna i a dalt ens dóna unes breus explicacions de com baixar, posició del cos, equilibri, etc.
La duna
Les primeres baixades les faig amb el peu dret com a peu avançat. Després canvio a l’esquerra i sembla que em va una mica millor.
Si caus no et fas mal perque la sorra és tova, i no agafes tanta velocitat com per prendre mal. Això sí, la sorra fina se’t fica per tot arreu. Passes més estona pujant la duna caminant que baixant per ella amb la taula.
El Sebastián porta una càmera i graba uns vídeos.
Aquest és el muntatge amb els que va grabar, nosaltres sortim a partir del minut i quinze segons (1’15″):
.
No s’hi va matar gaire. El tio devia “trasnochar” i no estava gaire despert. He de dir, i a la vista està, que les noies se’n van sortir bastant millor que els nois. Al migdia tornem a San Pedro.
He contractat per demà un tour a les lagunas Altiplánicas, i per la tarda he fet una caminada pels voltants de San Pedro, passant per davant del pucará de Quitor, una construcció preincaica de caràcter defensiu. Volia arribar a la Quebrada del Diablo, però s’havia de travessar el riu diverses vegades i no volia treure’m les botes cada vegada.
Camí de la Quebrada del Diablo
Els volcans Licancabur (5.916 m) a l’esquerra, i el Juriques (5.704 m) a la dreta
A la Casa de los Músicos hi ha allotjades dues franceses, la Francine i la Nina, de Dijon. Són mare i filla. La Nina estudia Enginyeria Agrícola i ha vingut a Xile a fer un intercanvi. Elles demà també faran el mateix tour que jo, pèrò amb una agència diferent.
Aquest vespre hi ha una altra xerrada al Residencial La Rose d’Atacama. Avui parlarà un astrònom canadenc que treballa a ALMA. L’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array, una associació internacional entre Europa, Amèrica del Nord i Àsia de l’Est, en col·laboració amb la República de Xile, és el projecte astronòmic més gran del món. S’està construint a la plana de Chajnantor, a 5.000 metres d’alçada, al desert d’Atacama, uns 50 quilòmetres a l’est de San Pedro. Es tracta d’un revolucionari telescopi fet de 66 antenes, de dotze i set metres de diàmetre destinades a observar longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques, que permetran albirar la formació d’estels i obtenir imatges molt detallades d’estels i planetes en procés de naixement. Actualment ja hi ha construïdes 36 de les 66 antenes totals.
Les antenes pesen 115 tones, i es traslladen amb uns camions alemanys especials, fets a mida. La inversió té xifres astronòmiques (i mai tan ben dit), i ALMA serà plenament operativa a finals del 2012. La xerrada és distreta, i em fa l’efecte que amb aquest projecte, en lloc de trobar respostes apareixeran més i més preguntes. Quan el noi acaba de parlar, s’obre un torn de preguntes, que és més entretingut que la xerrada.
Aquesta nit fa més fresqueta que ahir. Estava prevista una segona xerrada però el conferenciant ha trucat dient que no es trobava bé, i s’ha suspès.
30 d’abril
A l’agència em van dir que em passarien a buscar entre les sis i dos quarts de set del matí. No passen fins les set. M’han birlat, com a mínim, mitja horeta de dormir. Tot i haver-lo contractat per mitjà de dues agències diferents, faré el tour amb la Nina i la Francine. També hi ha el Hans, el noi de Temuco que va venir al sandboard d’ahir al valle de la Muerte.
El tour, de mig dia, comprèn la visita als pobles de Toconao i Socaire, la laguna Chaxa (situada al salar de Atacama) i com a plat fort, les lagunas Altiplánicas.
En primer lloc anem a la laguna Chaxa, situada dins del Salar de Atacama. Hem arribat massa d’hora (amb la història del canvi d’horari) i ens hem d’esperar uns minuts perque obrin la barrera d’entrada a la Reserva.
Soncor és un sistema de llacunes, situades al sector oriental del Salar, a uns 60 quilòmetres de San Pedro. Formen part de la Reserva Nacional Los Flamencos. El Salar d’Atacama està a 2.300 metres sobre el nivell del mar. A la seva superfície es poden observar crostes de sal generades per l’acumulació de cristalls produits per l’evaporació d’aigues salines subterrànies. En aquest sector es poden trobar crostes de clorur de fins a 70 cm d’alçada, crostes en transició amb formes poligonals i crostes de sulfats que són llises.
També es poden trobar llacunes fangoses de poca profunditat, com la laguna Chaxa.
Laguna Chaxa
Es poden veure tres tipus de flamencs; el flamenc andí, el flamenc xilè i el flamenc de James. I altres aus com la gavina andina.
Flamencs
Gavines andines
Més flamencs
Les aus s’alimenten de formes microscòpiques com algues unicel·lulars i microinvertebrats.
Mentre fem una passejada per la vora del llac, el xofer ha preparat l’esmorzar en una taula que hi ha sota un cobert al costat de l’edifici on hi ha els lavabos. Hi ha més taules amb altres grups que estan esmorzant al mateix temps.
A les parets hi ha diversos plafons on s’explica com es va formar el salar, quins productes s’extreuen i quins usos se li dóna a aquests productes:
Sortint d’aquí continuem per la carretera cap al sud i ens aturem al poble de Socaire, l’últim poble camí de la frontera amb l’Argentina pel paso Sico. Antigament va ser important per les mines d’or que estaven a prop de la frontera. Té gairebé 400 habitants, els quals es dediquen principalment a l’agricultura i a la mineria no metàl·lica.
Església de Socaire
Aquí ja estem a uns 3.500 metres d’alçada. Hem de continuar pujant per arribar a les lagunas altiplánicas. Aquestes es troben situades en un sector que també forma part de la Reserva Nacional Los Flamencos, que està administrat per la comunitat indígena de Socaire. Tant aquí com al sector Soncor (on hi ha la laguna Chaxa), s’ha de pagar una entrada de 2.500 pesos xilens, que m’he estalviat per tenir el passi anual de Conaf. Va ser un gran encert treure’m el passi el passat mes de novembre a la ciutat de Los Ángeles. L’he amortitzat molt.
Hem arribat als 4.000 metres d’alçada.
Antigament el paisatge del sector era diferent, les aigües provinents del desgel dels volcans Miscanti i Miñiques s’escorrien lliurement arribant al Salar d’Atacama, però una erupció del volcà Miñiques ocurreguda fa un milió d’anys va originar l’estancament de les aigües, donant pas a la creació d’aquestes dues llacunes d’intens color blau.
Passem per davant de la laguna Miscanti, amb el minibus, i anem a la laguna Meñiques. Baixem i caminem fins a un mirador.
Laguna Miñiques
Alguns volíem anar caminant fins a l’altra llacuna, perque la distància entre les dues no arriba ni a un quilòmetre, però el guia ens ha dit de fer un tros amb la furgo per qüestions de temps. Hi ha gent que s’ha mosquejat. És el que passa quan vas amb un tour, els horaris estan apretats i no pots fer el que et rota. Per això, sempre que puc, vaig pel meu compte.
De camí cap a la segona llacuna veiem un grup de vicunyes.
Vicunyes
Hi ha un curt sender que voreja, a una certa distància, la riba de la laguna Miscanti.
Laguna Miscanti
No pots sortir del sender per acostar-te a l’aigua. L’ecosistema és molt fràgil i les restriccions són màximes.
A la dreta el volcà Miscanti. Al centre el Licancabur.
Fins i tot, el sender és d’una sola direcció. Nosaltres l’hem fet al revés, per indicació del guia, i un dels guardes li ha cridat l’atenció quan hem acabat el recorregut.
Volcà Miscanti (5.640 m)
I aquí treu el cap el volcà Licancabur (5.916 m)
Li hem dit al guia que ens deixés caminar fins a un altre mirador que hi ha uns metres per sobre de la laguna Miscanti. Les distàncies són tan curtes que és ridícul moure’s en minibús. A més fa un dia preciós, amb sol i sense vent, i el paisatge és fascinant.
El Miscanti des del mirador
No he notat els efectes de l’alçada, però és que amb prou feines hem estat una hora aquí dalt. Si em quedés a passar la nit aquí ja seria una altra història. He arribat caminant fins a l’entrada del sector, amb tanta estona de cotxe necessitava estirar les cames.
La darrera aturada la fem al poble de Toconao, a 38 km de San Pedro. És un oasi, les aigües són dolces, sense arsènics, i permeten el cultiu d’arbres fruiters i hortalisses. El poble és d’origen prehispànic i per a la construcció de les cases es fa servir la liparita, que és una pedra local d’origen volcànic, blanca i tova, que s’extreu d’una cantera situada a dos quilòmetres.
Carrer a Toconao
Campanar de San Lucas, te das cuen?
Ja només ens falta tornar a San Pedro, on arribem a les 14.30h, clavats.
Havia pensat de fer una caminada a la tarda, però després de la migdiada m’ha costat posar-me en marxa. He sortit a comprar el bitllet de bus per anar demà a Calama i poca cosa més. Aquest vespre ja no hi ha més xerrades sobre astronomia.
Tornant de la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt he comprat el bitllet de bus per anar a Calama demà a la nit. El motiu d’anar fins allà és visitar Chuquicamata, la mina a cel obert més gran del món.
A l’hostal he conegut el Carlos. Té 54 anys i és de Bilbao, però viu a Sevilla. La seva dona és xilena i ell està viatjant uns mesos per Xile pel seu compte. És guitarrista i allà on va munta la paradeta al carrer i toca peces de guitarra clàssica. Entre les monedes que cauen i els Cd’s que ven, redueix les despeses del viatge. És un personatge; porta tocant al carrer fa molts anys, va viatjar fins al Cap Nord (Noruega) en autostop (anada i tornada), ha corregut diverses maratons, amb un millor temps de 2h i 58 m (poca broma) i curses de cent quilòmetres, i ha creuat l’Atlàntic en vaixellstop.
No em vindrien malament unes classes de guitarra, però no el vull atabalar i a més estic molt rovellat, tot i que no és tan alarmant com em pensava.
24 d’abril
Al matí, des de l’ordinador de l’hostal he enviat un mail a Codelco, l’empresa estatal propietària de la mina, per reservar lloc al tour de Chuquicamata per dijous. M’han respost gairebé de manera immediata, dient-me que no hi ha places lliures fins el dimecres de la setmana que ve (dia 2 de maig). Havia llegit que s’havia de reservar amb una setmana d’antel·lació, però a l’estar en temporada baixa, pensava que no caldria. Aquest error de planificació per part meva (tampoc he tingut en compte que l’1 de maig és dia festiu, i que la gent també farà pont aquí a Xile) em fa replantejar el pla pels propers dies. Tothom m’ha dit que Calama és molt lleig. Aniré a canviar el bitllet de bus per dijous o divendres, i quedar-me un parell de dies més a La Serena. Aquí no hi ha gaire més a fer, però estic en un bon allotjament i s’ha d’aprofitar. I després, en lloc d’anar a Calama, aniré a San Pedro de Atacama, on ja vaig estar el març de l’any passat. No volia tornar a San Pedro, allà és on vam arribar viatjant amb la Dani, i allà és on els nostres camins es van separar, i va ser una mica trist. En qualsevol cas, millor tornar a S. Pedro, que és un poble petit i es poden fer vàries coses al voltant, que no passar varios dies a Calama. Canvio el bitllet de bus pel dijous a la nit. De divendres al dimarts els bitllets són molt més cars i hauria de pagar la diferència. Molt hàbils aquests de les companyies de busos, com que és un cap de setmana llarg, hi ha molta gent que viatja i aprofiten per fotre garrotada.
25 d’abril
Al matí surto a passejar pel centre de La Serena. Faré un recorregut per quatre esglésies que hi ha, més la catedral.
Iglesia Santo Domingo
Estava a la Plaza de Armas, buscant una perspectiva diferent per fer una altra foto de la catedral, i veig una noia que m’avança, se’m queda mirant i després fa mitja volta. Què fa? Em torna a avançar i es gira, mirant-me i fent-me un gest amb la mà per que m’aturi (està parlant pel mòbil). “Oye, tu……..?” -pregunta amb suspens. Gabriela? -li dic. Sííííí. I ens fem una abraçada. Ella i el seu marit, el César, em van portar de Puyuhuapi a Coyhaique a principis de febrer, quan jo recorria la Carretera Austral fent autostop. Aquell va ser el dia més dur, sortir de Puyuhuapi em va costar gairebé 11 hores! Ara fa uns dies, quan vaig arribar a La Serena, me’n vaig enrecordar d’ells, perque em van dir que eren de La Serena, però jo tenia el convenciment, no sé per què, que vivien a Santiago. I la Gabriela m’ha reconegut. Oye, no lo puedo creer! -em diu sorpresa. Qué pequeño es el mundo, verdad? -li dic somrient. “Ven, ven, estoy tomando un café con un amigo, ahí. Cuando te he visto, he pensado que no podia ser, pero no me quería quedar con la duda. He salido de la cafetería y he dejado a mi amigo con la palabra en la boca. Ahora se lo tenemos que explicar.” -diu emocionada. Entrem. El seu col·lega també al·lucina. No és pas el primer cop que em passa una cosa d’aquestes característiques, però ha sigut una sopresa molt agradable. Estem una bona estona xerrant. La Gabriela em diu que la truqui aquesta tarda. Quan ens acomiadem, completo el circuit amb les tres esglésies que em quedaven abans d’anar a dinar.
Catedral
Iglesia San Francisco
Iglesia La Merced
Iglesia San Agustín
Totes són de pedra.
Després de fer la migdiada i estant còmodament estirat al llit, he vist per tv l’enfonsament de l’altre transatlàntic. Em refereixo a l’eliminació del R. Madrid a les semifinals de la Lliga dels Xampinyons. En tot just 24 hores, dos dels grans del futbol europeu, mundial i de totes les galàxies hagudes i per haver, han mordido el polvo. I a casa seva.
Ahir, el Chelsea eliminava el Bar$a. Per molt que els diaris i les televisions diguin que l’eliminació va ser injusta, immerescuda, que el Bar$a va tenir mala sort (un penal fallat) i no sé quantes excuses més, el cert és que el futbol va ser just amb el Chelsea. Quatre anys després d’un dels robatoris més escandalosos i denigrants que es recorden a la història de la Champions League (es van enfrontar els mateixos equips), els anglesos es van revenjar d’aquella infàmia, protagonitzada per un àrbitre norueg, de nom Ovrebo, que va robar, atracar i gairebé violar als blues. Recordeu la imatge de Michael Ballack, migcampista alemany del Chelsea, perseguint a l’àrbitre, fet una fera i dient-li tota mena d’improperis. Va anar d’un pèl que no li arrenca un tros d’orella d’una queixalada, a l’estil Tyson vs. Holyfield. Ahir, amb tot en contra, perdent 2-0 i amb un jugador menys, els anglesos van ser capaços de remuntar el partit i passar a la final. Que va ser fent un joc ranci, poc vistós, amb vuit tios defensat, etc. I què? La jugada del primer gol del Chelsea, clau en el desenvolupament del partit, és de manual. Passada a l’espai de Frank Lampard, desfent-se amb elegància de la pressió de Mascherano, i definició impecable de Ramires aixecant la pilota en perfecte vaselina davant la sortida desesperada de Valdés. L’empat a 2, marcat en temps d’afegit per Kid Torres va ser el toc de gràcia, amb els culers atacant com a bojos i sense defensa. Després d’un rebuig de la defensa del Chelsea, Torres fa un control orientat precís i preciós camí de la porteria de Valdés, a qui burla fàcilment per introduir l’esfèrica al fons de la xarxa. És el 2-2. Me n’alegro per Torres, que està sent molt criticat des de que vesteix la samarreta del Chelsea, pel seu baix rendiment, però preferiria que seguís jugant amb el Liverpool. Dues hecatombes blaugranes en tres dies, un fet al qual no estaven acostumats darrerament. Deuen haver quedat tous.
A Los Madriles, també se les prometien molt felices, quan el seu buc insignia, Cristiano Ronaldo, havia marcat dos gols als 15′ de la primera meitat per capgirar l’eliminatòria davant el Bayern de Munic. Els alemanys, sempre tenaços, empataven l’eliminatòria pocs minuts després. I van arribar més sencers físicament al final dels 90 minuts reglamentaris i durant la pròrroga. Després els penals. El Madrit eliminat, els muniquesos a la final.
En aquest cas els diaris no parlaven d’eliminació injusta o immerescuda, sinó de l’atzar o caprici de la tanda de penals, amb la ja més que gastada cantarella de que una tanda de penals és una loteria. Mentida! Llençar un penal no és com llençar una moneda a l’aire o fer córrer la bola a la ruleta a veure a quin número cau, negre o vermell. Crec que un penal ben llençat sempre és gol. Si l’atura el porter és perque anava fluix, poc col·locat, etc. Dit d’una altra manera, si un porter atura un penal, és més per un error del qui el llença que no pas per un encert seu. Un cas a part són els penals llençats com si es tractés d’un assaig en un partit de rugbi, com el que va llençar el central del Madrit. Quan vaig veure que aquest paio era un dels “escollits” vaig pensar: “aquest tio el fot a les boires”. I així va ser. Llavors escoltem o llegim altres frases molt suades: “el penal només el falla qui el llença”, “s’ha de valorar els que tenen collons de xutar-lo”, i altres tonteries. Dit això, també és cert que no tots els jugadors saben llençar penals; en general els defenses són poc hàbils, amb algunes excepcions (ja que parlem de Bar$a i Madrit, Ronald Koeman i F. Hierro eren excel·lents llençadors des dels 11 metres). I també hi ha altres jugadors que quan arriba una tanda de penals, no agunaten la pressió, amaguen el cap sota l’ala i es fan els longuis. Total, que una tanda de penals no és en cap cas una loteria, és una part més del joc, que decideix el guanyador, sense fer servir una moneda.
La final, que es jugarà a Munic, la disputaran l’equip amfitrió, el Bayern, i el Chelsea. Jo vaig amb els blues, per vàries raons: una d’elles és que ho tenen tot en contra, jugaran al camp del seu rival (no sé com la UEFA permet una sapastrada com aquesta), i uns quants dels seus jugadors titulars, entre ells el capità John Terry) es perdran el partit per acumulació de targetes. I perque un jugador com Didier Drogba es mereix guanyar una Champions.
Truco a la Gabriela i quedem a la plaza de Armas, al lloc on ens hem trobat aquest matí. Ve amb una de les seves filles i amb el cotxe anem a buscar a l’altra. Després anem a casa seva i al cap d’uns minuts arriba el César. Bueno, ya te ha contado Gabriela, no? -li dic. Sí, sí, increíble -diu rient. Ell també al·lucina. Fem un aperitiu i anem conversant al menjador. El César és enginyer i viatja per tot Xile per supervisar alguns projectes o presentar una proposta. Fa poc va estar a l’illa de Pascua. Em diu que ha rebut uns quants mails d’espanyols que li han demanat feina. M’explica que a Xile encara hi ha molta feina a fer en quant a infraestructures. A dos quarts de dotze donem per finalitzada aquesta trobada afortunada i el César em porta amb el cotxe fins a l’hostal.
26 d’abril
El bus surt a les 21.10h, però arriba tard i no sortim fins a tres quarts de deu. Amb el Carlos ens trobarem d’aquí a uns dies a Iquique.
A les 08.40h ja sóc a la parada del minibus. En passen molts. Li pregunto a un home que s’espera si ja ha passat el que va a Punta de Choros i em diu que no. Ell també va cap allà. El bus arriba a les 09.20h, va gairebé ple. El primer tram és per carretera asfaltada, deixem la costa i ens endinsem una mica cap a l’interior per pujar un coll de muntanya. El paisatge és desolador, és tot molt àrid i molt sec. Hi ha molts camions. Els últims quaranta quilòmetres són per pista. Arribem a dos quarts de dotze, el bus em deixa a vint metres del moll. El Willy ja està allà. Amb el xofer acordem que passarà a recollir-me a les tres de la tarda.
Punta de Choros és un poble de pescadors.
Embarcacions a Punta de Choros
Al davant hi ha dues illes; l’illa de Choros i l’illa de Damas, que pertanyen a la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt. Hi ha una altra illa, més lluny, que també forma part d’aquesta Reserva, és l’illa de Chañaral. El clima de la Reserva es troba condicionat per la influència oceànica (corrent de Humboldt) la qual cosa determina, entre altres fenòmens, una alta nuvolositat en aquest lloc.
El Willy em diu que sortirem en deu minuts. Veig una parella que s’està esperant allà al costat i després n’arriben dos més. Serem cinc. El cel esta ple de núvols perà no sembla que hagi de ploure.
Un noi condueix l’embarcació i el Willy ens va donant les explicacions pertinents. En primer lloc ens dirigim a l’illa de Choros.
Quan som a prop comencem a veure dofins, que van saltant i neden al costat de la llanxa.
Dofins nas d’ampolla
Els dofins nedant al costat de l’embarcació
El guia ens diu que som afortunats perque els dofins no estan sempre de bon humor i amistosos com avui.
En aquesta illa no es pot desembarcar, està protegida i només hi tenen accés els científics i els biòlegs. Ens apropem a la costa i veiem llops marins i aus diverses; varios tipus de cormorans i també gavines i pelicans, entre altres.
Llops marins d’un pèl
Llop marí mascle
Llops marins, el mascle i el seu harem
Llop marí femella
Pelicans
Un tipus de gavina
Grup nombrós de cormorans guanay
Anem vorejant la costa i per fi veiem els pingüins. Ara se’n veuen pocs perque és l’epoca de nidificació i tenen els nius a la part alta de l’illa.
Pingüins de Humboldt
Més pingüins
Hem vist breument una nútria que estava nedant a prop de la llanxa.
El cormora lile és monògam, quan s’aparella, és per sempre, i estan contínuament fent-se carícies. Quan un dels dos es mor, l’altre entra en un estat de tristor i abatiment tan gran, que deixa de menjar i al cap de pocs dies també mor.
Cormorà lile
Parella de cormorans lile
La mateixa parella de la foto anterior
Seguim la línia de la costa i tornem a veure més pingüins.
Pingüins de Humboldt baixant a la platja
Pingüins de Humboldt
A continuació anem a l’illa de Damas.
Isla de Damas
Illot
Té platges de sorra blanca i fins fa un parell d’anys es podia acampar. Aquí el relleu és més suau.
Platja Las Tijeras (Illa de Damas)
Atraquem i fem un petit tomb. L’aigua al costat de la platja té un color blau molt bonic.
Caleta a illa de Damas
Pugem a la llanxa i ja emprenem el camí de tornada a Punta de Choros. Arribem a les dues. Tinc temps per dinar (porto uns entrepans) i per passejar per la zona del port.
Sant Pere, a Punta de Choros
Entro també a l’oficina de Conaf, on hi ha uns plafons amb informació de la reserva. A les 15.10h arriba el minibus que em portarà de tornada a La Serena. No tenia clar si venir a aquesta reserva perque per exemple de pingüins, llops marins i cormorans ja n’havia vist en altres llocs, com a Puerto Deseado (Argentina). Ha valgut la pena. M’han sorprès els dofins, per la seva proximitat. I tornar a veure animals com llops marins, o pingüins, doncs també està bé. No cada dia és té la possibilitat d’observar aquest tipus de fauna.
Torno a La Serena amb la intenció de quedar-m’hi uns dies abans de seguir pujant cap al nord. L’allotjament que havia mirat en primer lloc està ple, i els dos següents on pregunto, també. El quart és el bo. Tinc una habitació amb dos llits per a mi sol, amb TV. L’esmorzar inclòs, al costat de la recepció hi ha un ordinador amb connexió a internet a disposició dels hostes, la casa té un pati molt gran amb taules i cadires, i he vist dues guitarres al sofà de recepció. Els banys són compartits, però estan molt nets. La relació qualitat-preu és excel.lent.
Edifici dels tribunals. Al fons la catedral.
He preguntat en dues agències que organitzen tours a la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt, però ho he trobat car.
22 d’abril
La Serena és la segona ciutat més antiga de Xile. Després de la fundació de Santiago, l’any 1542, Pedro de Valdivia va veure la necessitat de consolidar la seva conquesta mitjancant la manutenció d’un contacte amb el Virreinat del Perú. Per a això necessitava comptar amb un lloc d’avancada on les seves tropes poguessin descansar i alimentar-se. Així va néixer La Serena, fundada pel capità Juan Bohon el 1544.
Als matins hi acostuma a haver núvols i boira en aquesta ciutat. Surto a passejar i arribo fins al far, situat a uns tres quilòmetres del centre. Actualment compleix funcions ornamentals.
Far de La Serena
Al fons es veu la ciutat de Coquimbo. Hi ha turistes passejant i a l’aigua es veuen alguns surferos.
Aquest no és un surfero però
Una altra perspectiva del far, des de la sorra
He esbrinat com anar a Punta de Choros pel meu compte, i he trucat a un tio que viu allà i organitza sortides en bot a la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt. Des de La Serena surt un minibús a dos quarts de nou del matí (hora oficiosa), i són una mica més de cent quilòmetres fins a Punta de Choros. Allà ja m’estarà esperant en Willy, el que fa sortides amb llanxa. Hi aniré demà.
El trajecte fins a La Serena té l’al·licient de tornar a veure l’oceà Pacífic. Durant uns quants quilòmetres la carretera Panamericana discorre paral·lela a la línia de la costa. Al bus han posat una peli, però era una xorrada. Arribem a La Serena que passen uns minuts de les cinc de la tarda. No em quedaré aquí, a la terminal compro un bitllet de bus per anar a Vicuña.
Vicuña
Aquesta població, situada uns seixanta quilòmetres a l’est de La Serena, es troba al valle de Elqui. Aquesta vall és com un oasi, envoltada de muntanyes de colors diversos: groc, gris, marró, ocre, beix,…. El que sobta és el contrast de l’aridesa de les muntanyes amb la verdor de la vall, procedent de les vinyes i els arbres que flanquegen el riu. La vall és coneguda perque aquí es produeix el pisco, la beguda nacional de Xile.
Vicuña és l’assentament humà més gran de la vall. El cel lliure de núvols i l’escassa contaminació lumínica fan que les condicions siguin òptimes per a l’observació astronòmica, això explica que hi hagi diversos observatoris i projectes telescòpics, òptics i de radiofreqüència. Un d’aquests observatoris és el Mamalluca. L’oficina d’informació està a només un carrer de l’allotjament on he anat a parar. Per a aquesta nit hi ha tours a diverses hores, i avui és un bon dia per anar-hi perque el cel està en bones condicions, s’ha d’aprofitar. Vaig a sopar i torno a l’oficina per apuntar-me. Són les 22.00. Sortirem a dos quarts.
Fins al cerro Mamalluca, on hi ha l’observatori, hi ha uns vint minuts. Anem amb una van, tipus minibus. Primer entrem en una sala amb cadires, que té una pantalla a la paret/sostre. Assistim a un seguit d’explicacions sobre els planetes, el sistema solar, etc. Me n’assabento que l’any 2006, Plutó va deixar de ser considerat un planeta (malgrat l’oposició dels americans, que són els que el van descobrir) i va passar a ser un plutoide (planeta nan). Així doncs, actualment tenim vuit planetes al sistema solar. Ens parlen també de nebuloses, estels, cometes, anys lllum, galàxies, etc. És interessant, però se m’escapen moltes coses i no m’acabo de fer una idea de tot plegat. El noi que ens ho explica, en acabar ens fa una pregunta que deixa a l’aire: “amb lo gran que és l’univers, i les milions i milions de galàxies que hi ha, vostès creuen que estem sols?”. Jo tinc clar que no.
Sortim a l’exterior, un altre noi, que disposa d’un punter làser, ens mostra alguns estels, nebuloses i constel·lacions. A simple vista es veuen dos planetes; Mart i Saturn. Em ve al cap una cançó (de David Bowie) interpretada per Seu Jorge, un músic brasileiro, anomenada “Life on Mars”. Aquí la deixo per qui la vulgui escoltar:
.
Finalment entrem a l’observatori. Allà hi ha un potent telescopi i podem veure Saturn, planeta situat a 1.200 milions de quilòmetres de la Terra. Es veuen també els anells. És flipant. Ho hem vist de manera similar a la fotografia que adjunto, que no l’he feta jo:
Així és com hem vist el planeta Saturn
Tornem a Vicuña. Em fico dins el llit a les 02.30h. Ha sigut un dia llaaaarg.
15 d’abril
Gabriela Mistral, pesudònim de Lucila Godoy, va viure fins als tres anys a Vicuña. Posteriorment es va traslladar a Montegrande, un altre poble situat a la vall, 20 km a l’est de Vicuña. Al migdia vaig a visitar el museu Gabriela Mistral, situat als terrenys on hi havia la casa on va viure. Hi ha també una reproducció, feta amb els mateixos materials, d’una part de la casa; el seu dormitori i una altra cambra.
Gabriela Mistral va ser poeta, diplomàtica i pedagoga, figura destacada de la literatura xilena i llatinoamericana, i la primera persona d’aquest continent en rebre el premi Nobel de Literatura l’any 1945.
El museu és ampli, hi ha objectes personals, textos impresos i plafons amb la biografia de Gabriela. A part de la seva labor d’educadora, pedagoga i mestra, durant vint anys va treballar de cònsol del seu país a diverses ciutats d’Europa i Amèrica. Va morir a Nova York el 1957, a l’edat de 67 anys. Aquí deixo un dels molts poemes que va escriure:
La Noche
Por que duermas, hijo mío,
el ocaso no arde más:
no hay más brillo que el rocío,
más blancura que mi faz.
Por que duermas, hijo mío,
el camino enmudeció:
nadie gime sino el río;
nada existe sino yo.
Se anegó de niebla el llano.
Se encongió el suspiro azul.
Se ha posado como mano
sobre el mundo la quietud.
Yo no sólo fui meciendo
a mi niño en mi cantar:
a la Tierra iba durmiendo
el vaivén del acunar…
Gabriela Mistral
.
Palmera a la plaza de Armas de Vicuña
Al poble hi viu un alemany que té un telescopi per observar el sol. En temporada alta té uns tours amb uns horaris determinats, però ara hi ha poca demanda. Faré la visita de manera individual. El cel està lliure de núvols i el sol brilla, ara és una bona hora (és la una del migdia). Mentre munta el telescopi (no el deixa muntat per precaució, degut a l’alt grau de sismicitat que té Xile) m’espero en una ombra al pati. El telescopi porta uns filtres molt potents perque sinó l’ull et quedaria destrossat en qüestió de segons. El Klaus m’explica que el sol està a una distància de 150 milions de quilòmetres de la Terra. I que, com tots els estels, un dia s’apagarà (fenomen conegut com a supernova), però encara falta molt perque això passi. Es veu una bola vermella i al perímetre, de vegades s’observen uns fils que corresponen a explosions que es produeixen allà. L’òptica d’aquest telescopi és made in USA. L’ull es cansa d’anar mirant, i mentre fem pauses i xerrem d’aspectes relacionats amb aquest estel especial, la Terra es va movent, i es mou ràpid. Ell ha d’anar corregint la posició del telescopi.
Un dels llocs on s’elabora el pisco és la planta Pisco Capel, ubicada a la sortida del poble. Per la tarda m’hi apropo a fer una visita.
Riu Elqui al seu pas per Vicuña
El pisco és un destil·lat del vi i les primeres etapes de la seva elaboració són idèntiques, fins que el preparat es destil·la per aconseguir una graduació de 35 o 40 graus. Quan acaba la visita per les instal·lacions i el museu fem una petita degustació.
Per tenir una visió més àmplia del poble i de l’entorn, pujo al cerro La Virgen, quan el sol ja no és tan fort.
Vicuña, pujant al cerro La Virgen
Des d’una carena, a l’altre costat veig uns camps on tenen esteses a terra unes teles i deixen assecar el raïm al damunt.
Des de dalt es veu tot el poble de Vicuña, i és més gran del que semblava.
Vicuña, des del cerro La Virgen
Capvespre a la vall de Elqui
Ha sigut un dia complet.
Pisco Elqui
16 d’abril
M’endinsaré més a la vall i aniré al poble de Pisco Elqui. Fins allà hi ha uns quaranta quilòmetres amb bus. Anem guanyant alçada i la vall es va estretint. El bus em deixa a la plaça, pujo un carrer. He preguntat en un alberg però m’ha semblat car. Vaig a un altre hostal. Truco, no hi ha ningú. Obro la porta i m’espero a dins, llegint. Al cap d’uns minuts apareix una noia. Hi ha lloc de sobres. Em quedo en una habitació amb dos llits (lliteres) que dóna a un pati. És super tranquil. La cuina està situada al pati. Hi ha piscina. Es diu Hostal San Pedro, però és un alberg. Havent dinat arriba una parella amb motxilles que busquen allotjament. La noia ha sortit. Els dic que s’esperin, que no pot trigar a tornar. A mi m’ha passat el mateix. Després de la migdiada vaig caminant fins a Los Nichos, una destil.leria on s’elabora el pisco de manera artesanal. Fins allà hi ha uns tres quilòmetres per carretera.
Vall de Elqui
Quan arribo, els tours ja s’han acabat, però el xaval que hi ha al mostrador de vendes s’enrotlla i em fa un petit tour. Al final, degustació. També tenen un vi dolç que està boníssim. Al tornar caminant, i sense que hagués fet dit, s’ha aturat un cotxe i m’ha portat fins al poble. M’he estalviat uns dos quilòmetres de caminar per carretera. Al hostel xerro amb la parella d’abans. El Graham i la Michelle són de Portland (EUA), van estar tres mesos de voluntaris en una granja a l’Argentina (província de Córdoba), fent wwoofing. Van amb un banjo (ell) i una guitarra (ella). Han comprat carn per sopar i em conviden a unir-me a ells. Mentre el Graham prepara el foc, surto a comprar una ampolla de vi. Fa uns dies, quan estava a Temuco, vaig enviar un mail a un tio que viu a la vall (no sé si en aquest poble o més amunt), per fer de voluntari a la seva finca. De moment, cap resposta.
17 d’abril
Aquesta nit passada he viscut la meva primera experiència amb un terratrèmol. A altes hores de la nit he notat que, durant uns segons, el llit es movia. No sabia si era real o ho estava somiant perque estava mig endormiscat. Al matí he sabut que era un terratrèmol,o, més ben dit, un “temblor” (així és com els xilens anomenen els terratrèmols de baixa intensitat), amb epicentre a la regió de Valparaíso i de 6,7 graus a l’escala de Richter. Un tremolor d’aquesta magnitud a Catalunya causaria estralls.
Llogo una bicicleta per anar als pobles de més amunt; Horcón i Alcohuaz. Fins a aquest últim hi ha 14 quilòmetres. La carretera està asfaltada fins a Horcón. Les cames estan habituades a fer quilòmetres caminant, però no tant a fer-ne pedalant. Surto a les 11.30h. El sol crema una mica però no abrasa. Després de Los Nichos la carretera creua el riu per un pont i puges pel costat esquerre, quedant el riu a mà dreta. Em pensava que el trajecte seria una pujada contínua, però hi ha diversos descansos i no trobo rampes fortes.
Entrant al poble d'Horcón
A Horcón m’he aturat a menjar un dels entrepans que porto. L’única rampa forta que trobo són els darrers 200 metres abans d’entrar a Alcohuaz. Aquest és l’últim poble. A la sortida hi ha un petit observatori, i la pista contínua, però ja n’he tingut prou.
A l'esquerra l'observatori Cielo Sur, a Alcohuaz
Sortint del poble d'Alcohuaz, la pista continua.
Torno enrera i dino en un banc al costat de l’església.
Església d'Alcohuaz
La baixada és gratificant, et deixes anar i a mida que agafes velocitat notes com una brisa t’acaricia. Ara em puc fixar més en el paisatge. En alguns trams passes pel costat dels ceps, amb el raïm que encara penja.
Arribo a Pisco Elqui a un quart de quatre. Me’n vaig a fer la migdiada, per recuperar-me de l’esforç.
Després de sopar ens quedem amb el Graham i la Michelle asseguts al pati, observant el firmament. Es veu perfecte. Fins i tot he pogut identificar el planeta Mart sense ajut.
18 d’abril
Ahir bicicleta, avui trekking. Pujaré a un cerro que es veu des del pati de l’alberg.
El cerro, al centre de la imatge, l'objectiu d'avui
El Santiago (l’amo de l’hostal) m’ha explicat el camí per sortir del poble i trobar el sender. Porto gairebé dos litres i mig d’aigua, pel camí no n’hi ha i és un “secarral”. Encara no sé com, però he trobat el sender a la primera, sense dubtar. I no era fàcil. Serà que estic millorant?
S’ha d’anar pujant pel llom de la muntanya, el sender està ben fressat, amb petjades de cavall, i va fent giragonses per pujar de manera més suau. Hi ha petits turonets, amb una mica d’esplanada, que permeten un descans. Vas guanyant alçada de manera progressiva.
Vista aèria de la vall de Elqui
El cim, al punt més alt de la foto
Vaig fent, pujant a bon ritme, sense pressa, gaudint de les vistes i del bon dia que fa.
Ja falta menys
Arribo al “cim” quan fa gairebé tres hores que he sortit. Hi ha una tanca que va des del suposat punt més alt, resseguint la carena. En realitat no és un cim, però hi ha un pal situat damunt d’una pila de pedres.
El poble de Pisco Elqui des del cerro
El sender continua i arribes a una esplanada. Allà dino, i reflexiono si pujar una mica més o no. Les vistes des d’aquí són magnífiques, i més amunt el terreny es torna més rocallós. Des d’aquí es veuen algunes muntanyes amb neu.
La vall, des del punt més alt on he arribat
La baixada es fa una mica llarga però sense cap tipus de complicació.
A l’alberg faig una curta migdiada i em dutxo. El Graham i la Michelle han marxat aquest matí.
19-20 d’abril
Aquests dos dies són de descans absolut. No és per recuperar-me de l’esforç, la d’ahir va ser una excursió de mig dia, i no em fan mal ni les cames ni els peus. Va ser més dur la sortida amb bicicleta. Aquest poble és molt tranquil i és fàcil estar aquí. He passejat una mica pel poble.
Església de Pisco Elqui
És un poble petit. Per accedir al riu et fan pagar, perque no es considera un riu sinó un estero, i és zona privada. No he pogut trucar al tio aquell per fer el voluntariat, li he enviat un missatge al mòbil, sense resposta. Demà marxo a La Serena.
Comentaris recents